Quan en una part llunyana del món ens discutim per manifestos per preservar una suposada llengua en perill, nosaltres hem posat una pica més a la fi del món. Sabem que no hem estat els primers, ni serem els últims de la nostra espècie, però sempre fa molta il.lusió fer-ho malgrat un ja no sigui mai pioner de res. Aquest cop posem aquesta "pica en flandes" com a catalans, per assegurar que anem on anem, segueixi viva la nostra llengua; i encara amb més raó quan sembla que per fer-la servir s'acabi el món.Deixant de banda el que a Argentina s'anomenen "quilombos polítics", és a dir, "follones para confundir" i que tenen poc o res a veure amb la realitat, hem anat a parar a Ushuaia després de volar amb "el lechero". Es tracta de la línia aèria de les forces armades argentines (LADE) que és la manera de volar més popular (no per les masses que la fan servir, sinó pel perfil del viatger) així com més barata, sempre i quan tinguis flexibilitat i paciència, ja que les freqüències són escasses i un cop agafes l'avió puges i baixes tantes vegades com faci falta mentre hi hagi llet per repartir.
Usuhaia té un eslogan promocional molt clar i definit, és la fi del món o el que és el mateix, s'autoproclama la ciutat més austral del món. Tanmateix, això ja no és veritat des de fa un temps, ja que els xilens fa uns anys que van fer un assentament humà per sota del Canal de Beagle, el poblet de Puerto Williams. Com era d'esperar, Ushuaia aprofita a molts nivells aquesta posició geogràfica per vendre's al món, i en especial als turistes, que cada cop ens hi apropem de forma més massiva esperant veure com el món s'acaba allí mateix, amb la creença que un es pot caure per un forat si es despista. La realitat és que aquest enfoc, més marquetinià que real, no pot amagar una cosa: Ushuaia i Terra del Foc són llocs especials, diríem que màgics.
Hi hem anat amb la Maribel i l'Eva (alies Cristina i Evita durant aquest periple, en honor a les seves dues Presidentes - q
uan de temps més haurem d'esperar a Espanya? -) que han agafat el relleu de la Natàlia. La nostra estància a la fi del món ha estat en ple més d'agost, és a dir, al ben mig de l'hivern austral. Com és obvi ha fet molt fred, vent i ha nevat copiosament però també ens ha fet un parell de dies més que decents per visitar el Parc Natural de Terra del Foc o esquiar a Cerro Castor. Tot i que a la tardor o la primavera aquest indret deu ser encara més bonic, veure com neva sobre el mar i els flocs quallen sense cap problema a la riba de l'oceà atlàntic, consolidant-se en un gruix considerable, és un espectacle realment emocionant.La part sud de Terra del Foc està conformada per un seguit de serralades de muntanyes baixes que no superen els 1.500 metres i que vindrien a ser el coccis dels Andes. Les valls que uneixen aquest pics estan a poc més de 100 metres del nivell del mar i aquests dies presentaven un aire misteriòs gràcies a l'acumulació de neu i a uns núvols baixos permanents que de cop i volta deixaven passar alguns rajos solars. Aleshores els paisatges semblaven extrets dels comptes de fades que ens han explicat de petitets. Només ens va faltar veure una fada, un follet o conèixer un mag per sentir-nos dins de la història.
Finalment, i després de molts dies amb dieta carnívora, estàvem al indret indicat per
trencar la nostra nutrició a base de carn de vedella per una que començavem a oblidar. A la Fi del Món el marisc i el peix, a més d'aliments raonablement econòmics, són de primera qualitat. Llàstima que no ens vàrem decidir a menjar "centolla al natural" típica de la zona, ja que al restaurant on varèm anar a sopar, tot i que cuinaven amb bon gènere, salsejaven de tal manera els plats que amagaven un dels principals atributs dels aliments marins: el gust a mar. D'aquella nit, també recordarem que vam acabar sobre un toro mecànic al Starbocks, un bareto de mala mort, demostrant una destresa lamentable com a gauchos que, com és evident, delataven el nostre estat d'ànim.Sense temps a recuperar-nos, i amb una ressaca important, vam marxar del cul del món pujats sobre un avió de LADE, d'aquells petitets i amb hèlixs que semblen estar suspesos a l'aire. Ens dirigíem a El Calafate, amb la certesa que Ushuaia per a nosaltres no és la fi del món, sinó un punt i apart.
Fotos: http://picasaweb.google.com/ankor73/Ushuaia02
