Brasil Part 3: Salvador de Bahia. La Llei d'Edison

Un petit detall: aquest post va tenir un problema en el moment de publicar-se. Tornem a escriure part del text (el que recordem) ja que no en teníem còpia (enscaguemenlaputa!)


Diu l'Edison que el espanyols som uns caps quadrats. N'està segur ja que ha viscut a Palma de Mallorca. De fet, ell pensa que no som capaços d'entendre una de les lleis més universals que hi ha, quasi tant consistent com algunes de les principals lleis naturals.



A Salvador de Bahia el que principalment hem vist i constatat és que es tracta d'una ciutat plena de personatges. Són de tota mena, tant foranis com autòctons, alts i baixos, prims i grassos. Bàsicament els hem vist i detectat al Pelô, casc antic, centre turístic i lloc de pas de tota mena de passavolants. El Pelourinho fa referència al indret on lligaven els esclaus per castigar-los públicament. Ara, coses de la vida és el nom del principal reclam turístic d'aquesta ciutat, que té més coses, però no tenen l'encant d'aquest espai. En alguns moments sembla una gran Rambla, on et pots seure a les cadires de Canaletes (aquí serien les escales de l'esglèsia de la plaça Terreiro de Jesús, al centre del barri) i simplement deixar passar el temps mentre observes com passen o viuen individus de tota mena.

Hem vist homes engabiats que semblen treballar d'estatues com els de la Rambla però que després de la feina segueixen amb la disfressa dins de casa. Artistes de la capoiera amb cossos fibradíssims que quan els hi fas una foto et demanen una moneda o directament un bitllet. Persones com en Rafa (en portugués es pronuncia "Gafa", ens va costar un colló i part de l'altra entendre el seu nom) que t'entren i acaben demanant un pot de llet en pols per la seva filla que acaba de néixer, per sort, aquesta juguesca ja ens l'havia feta en Jason (en Joan va caure al parany, comprant un pot de llet i quedant xop ja que queia un aiguat molt fort, és un il.lús!!) però que en realitat serveix per finançar la cola que molts dels nois del carrer del Pelô esnifen.



A Salvador, com suposen que passa a la majoria de ciutats grans (als poblets tot això és molt diferent), segons quina cantonada giris, en especial si són carrers estrets i menys transitats, et pot portar cap a un indret que no té res a veure amb el que has estat veient fins aquell moment. Tanmateix, aquesta realitat és barreja sense masses embuts amb la de turistes com nosaltres, deixant pas a situacions molt diverses.



Com la de la darrera nit, en que a un bareto del Pelô s'hi va barrejar una fauna diversa. Primer, nosaltres, que veniem de degustar un bon plat de pasta i un vinet tempranillo argentí (anem fent boca); una noia (en realitat seria ja una senyora) en tal estat d'ensoframent que no permetia entendre de cap manera el seu nom; un venedor ambulant de tabac, puros, xiclets i altres subministramets; un grup de les forces especials de l'exèrcit espanyol que havien atracat aquella nit al port de Salvador (segons ells, els que havien d'alliberar el pesquer Playa Vaccio segrestat per somalís); un cantant de samba i reagge que va fer molt més que amentizar la nit i l'Edision. A aquest cocktail cal afegir-hi una dosi important de caipiriniha que a més d'un va fer caure per terra, bé, només va ser el Joan (allà on va triomfa).

Va ser al final quan marxavem cap a la pousada, caminant amb dificultats sobre les rampes empedrades del Pelô, quan l'Edision va promulgar la seva llei: "els espanyols són cap quadrats, ja que no han entés que la vida és festa o no és". Suposo que per un Baiano (ells ho escriuen sense h), rastafari, descendent d'esclaus, hereu de la literatura i poesia del fill predilecte de la ciutat Jorge Amado (autor de "El país del Carnaval"), aquesta és una màxima innamovible. Serem realment cap quadrats?

Link a les fotos: http://picasaweb.google.com/ankor73/SalvadorDeBahia