dissabte, 21 de juny de 2008

Brasil Part 8. Una línia de fama. Sao Paulo

Andy Warhol va profetitzar que “en el futur tothom tindria el seus 15 minuts de fama”. Segurament aquesta visió ja fa uns anys que s'ha començat a fer real gràcies als programes de tele-realitat. Caldria saber si els 15 minuts que Warhol ens oferia eren d'aquesta qualitat o ens desitjava més bé. Aquest desig de notorietat a una ciutat com la de Sao Paulo, on hi viuen 17 milions d'habitants que sumant els del Gran Sao Paulo en fan casi 30, és una quimera. La grandesa de Sao Paulo és precisament que et fa sentir anònim.
Quan puges al pic del Jaraguá, un cim situat a les afores i que s'eleva a 300 o 400 metres per sobre de la ciutat, tens davant (i darrera) una demostració d'immensitat que recorda quan ets a alta mar. Miris on miris hi ha rastres d'urbanització i un no pot deixar de sentir-se petitet. En aquest context, tenir una persona coneguda, en el nostre cas una família sencera, ha estat una autèntica sort que, durant aquesta parada de 8 dies, ens ha ajudat a conèixer aquesta megaciutat d'una forma diferent.
Tan diferent que ens ha permès viure en una casa de fusta, en mig d'un mar de ciment, feta de troncs d'eucaliptus de boscos sostenibles del Brasil. També ens ha permès conèixer, descobrir i recordar persones i relacions tant del passat com del futur. Concretament, a la família Rodés Faus o Faus Rodés, i això segons de quin país ho miris*. Sigui com sigui, per nosaltres la visita a Sao Paulo tindrà en ells el nostre principal record, representat per un dinar de diumenge, amb tots ells, a base de dues bones truites de patata fetes per la Marta i una de paella intentada pel Joan que, malgrat la dificultat de trobar els ingredients adients (la melsa del calamar és molt diferent a la de la sèpia!!), era comestible.
Gastronòmicament parlant, també hem pogut gaudir de bon menjar japonès durant la commemoració del primer centenari del desembarcament de la pimera nau amb immigració nipona a Sao Vicente, a les costes paulistes. De fet, a Liberdade , un dels barris de la ciutat, hi ha la major part de la comunitat japonesa més nombrosa del món (més d'1 milió) fora de la seva illa. Si seguim amb la teca, cal dir que, per fí, hem tastat la feijoada (es serveix tots els dimecres i dissabtes) a la Bolinha, un restaurant especialitzat en fer aquesta mena de fabada a la Brasilera de feijaos negres. Tot un plaer per aquells que gaudim amb els plats frugals, consistents i especialment aeris, fins i tot per a les persones més insospitades.
En qualsevol cas, a Sao Paulo ens hem relaxat tant que hem aprofitat per posar-nos malalats. Primer el Joan amb un encostipat d'orella i després la Marta amb una cagalera tan sobtada com ràpida de superar a la vista de la paella. Però aquest cop no estàvem en un hotel perduts a la costa brasilera sinó a casa la Marta, on ens han cuidat com Reis. Ara, esperem que ens vinguin a veure a BCN per agrair la seva hospitalitat. Quan hem estat bé, és a dir, quasi tots els dies, l'Agustí ens ha portat per tota la ciutat evitant amb el seu cotxe els “engarrafamientos”(cues) de Sao Paulo, que a vegades superen els 200 km per dia. Ara entenem millor perquè és la ciutat amb més helicòpters per habitant, quan mires al cel sempre en veus un o altra que passa o s'enlaira des d'algun dels incomptables gratacels que hi ha.
La Marta, l'Ana Maria, la Núria i l'Agustí són fills del que sempre serà el “Duc del Puro”, alias Leo Rodés, vell amic de l'avi Hippo. Gràcies a ell i als qui van anar a Brasil en el seu dia , hem pogut conèixer una comunitat, ni de bon troç tan nombrosa com la japonesa, de catalans i de brasilers catalanitzats, que tot i la plena integració al seu país, Brasil, pengen al rebedor de casa seva plaques amb el clàssic “Deu vos guard” o Morenetes a mitja escala. Gràcies a ells, durant aquests dies ens hem sentit prop de casa.
Casi tan a gust que una miqueta més i ens decidim a quedar-nos per intentar viure allí els nostres 15 minuts de fama. Ja se sap que la fama arriba com arriba, i cal aprofitar-la un cop passa pel teu costat. Poc importa que vingui fruit del robatori d'uns quadres de Picaso al Museu Estaçao Pinacoteca, un espai que durant la dictadura militar va ser utilitzat per torturar als enemics del règim. Tanmateix, ens hem decidit a marxar de Sao Paulo ja que hem entès que per assolir els nostres promesos 15 minuts hauríem de robar el Louvre o el Prado. De moment, i mentre ens pensem com mangarem la “Monalisa” en Joan ja pot dir que té la seva línia de fama, encara que sigui al diari més desconegut d'aquesta enorme ciutat.





*A la tradició lusòfona el cognom de la mare va davant del pare.

Fotos Sao Paulo_ http://picasaweb.google.com/ankor73/SAOPAULO

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ai, Joan, no em facis plorar llegin-te! M'he emocionat al veure l'acollida de la família Rodés. No hi ha res com l'amistat! Un petó, núria

Anònim ha dit...

Que gran està el Leo! I que prim!

Pepa ha dit...

SEMBLA MENTIDA COM PASSAN ELS ANYS que grans ens fem!!!la reunio familiar molt emotiva i la paella iles truites de c...... dema dinare amb les nates a la font petonsMA.