dimecres, 1 d’octubre de 2008

Jefazo. Potosí i Sucre.


La nostra sortida d'Uyuni cap a Potosí va ser per llogar-hi cadires. Ja estàvem pujats a l'autobús quan, tot d'una, sentim una forta discussió a la part davantera del vehicle que, entre crits i gemecs d'algunes passatgeres, es traslladà a l'exterior. Sentíem afirmacions inquietants: ¡Que no maneje bebido! ¡Que nos devuelvan el dinero! ¡Otro conductor! La incertesa va anar en augment fins que ens vàrem decidir a baixar per esbrinar què passava. Un policia que viatjava amb nosaltres va explicar-nos que podíem tornar a pujar. El problema no era greu, simplement ,que l'assistent del conductor estava begut, però podíem marxar ja que l'única possible conseqüència era que, en cas de punxada o pana, els viatgers (homes) ens hauríem d'arremangar per ajudar, ..... donades les lamentables condicions de l'ajudant. Ens quedarà a la memòria el comentari d'un madrileny que estava assegut just darrera nostre: ¡Bienvenidos a Bolivia!

Amb aquesta sensació inicial va començar el nostre primer viatge per les carreteres bolivianes. Moltes persones ens havien dit que tan els autobusos, els conductors com les carreteres, feien posar els pèls de punta!. Les previsions es van complir. Vàrem passar-nos 7 hores pujats sobre una guagua, que de fet era de les més modernes, circulant per una carretera sense asfaltar que pujava i baixava, girava i tornava a girar, a 4000 metres d'alçada. Sense calefacció, de nit, i amb menys espai que a un autobús urbà vàrem aguantar estoicament tot el trajecte, obligats, a vegades, a picar de peus terra o els dits sobre les cames per entrar en calor. El més anecdòtic va ser l'atac de pànic que va patir una noia de Madrid, quan en veure el moviment, el soroll que feia i a la velocitat a la que anàvem, no va poder aguantar més i demanà que s'aturés la comitiva. En aturar-se, ens la vàrem trobar plorant com una magdalena i abraçada al seu marit tremolant i dient que no li fes pujar un altre cop que és moriría. Era el seu viatge de noces. La Marta, com a bona samaritana i psicòloga va intentar calmar-la, sense èxit. Es necessitaven solucions més extremes per intentar tranquil·litzarla-la (una clatellada?) i evitar que el nostre conductor s'excités més del que ja estava. En benefici de tots, en Joan va proposar endinyar-li una pastilleta d'aquestes que fem servir per dormir als avions o autobusos de nit. La noia va accedir. En arribar a Potosí, després d'un segon tram que no s'acabava mai, ens va agrair el dopatge.

A Potosí, la que diuen que és la ciutat més alta del món, ens va tocar força el soroche. Els efectes no van ser molt forts ja que feia dies que estàvem a grans alçades però ens costava fer qualsevol esforç i teníem mal de cap constantment. Aquesta vila, molt maca i tortuosa, està vigilada pel Cerro Rico, que, en realitat, és la causa de que allí hi hagi una ciutat. En aquest turó hi ha una mina que va fer la fortuna dels espanyols quan s'hi varen instal·lar. Diuen que amb tot l'or i la plata que es va extreure es podia fer un pont entre Potosí i Espanya!. Actualment encara hi treballen molt miners, gratant les parets de les galeries en busca de les restes oblidades dels diferents minerals. De fet, una de les atraccions turístiques és visitar les mines i veure com treballen, en alguns casos amb l'ajuda dels seus fills petits. Nosaltres no ens hi vàrem apropar per dos motius: els problemes respiratoris de la Marta i la claustrofòbia del Joan.

Aquells dies seguíem de prop les novetats que, dia rera dia, apareixien sobre el conflicte a Bolívia. En aquells moments estava en plena efervescència i recordem clarament com el diari de Potosí anunciava a la seva editorial que el país estava immers en una "guerra civil no declarada". De fet, quan vàrem arribar a Uyuni en Joan va rebre un e-mail d'un company de feina a Intermón Oxfam, i que treballa a La Paz, on ens recomanava posposar la nostra entrada al país. Pintaven bastos i nosaltres ja érem a dins. La realitat, però, és que la vida a Potosí, i després a Sucre, no es veia afectada per res. La gent sortia al carrer, comprava, sortia de nit i parlava del conflicte com algo llunyà. Imaginem que era per tranquilitzar als turistes, una de les fonts d'ingressos cada cop més importants del país més pobre de Sud-americà. A més, quan ens connectàvem a Internet i llegíem qualevol diari espanyol, en especial El País, semblava que estiguéssim sobre una caixa de trons a punt d'explotar. Molts ens van escriure preguntant com estàvem, les mares patien... I nosaltres que estàvem la mar de tranquils i sense percebre cap efecte en el dia a dia tan nostre com dels propis bolivians fruit de tota aquesta moguda.

Tot i que no vàrem passar cap mena d'angúnia, decidirem que per prudència era millor quedar-nos a la zona andina de Bolívia que és la que dona suport de forma incondicional a l'Evo Morales i el seu projecte de reforma constitucional. Com és de suposar, el primer President indígena d'aquest maltractat país compta amb el vist-i-plau de la majoria indígena de Bolívia, que en una gran part viu a l'Orient. Amb certa tristesa, vàrem descartar anar cap a l'Occident, el que s'anomena la Media Luna, per la forma geogràfica que dibuixen sobre el mapa les províncies anomenades "cívicas" o, el que es mateix, que estan en contra d'Evo. Allí era on hi havia l'autèntic pollastre.


Jefazo a Bolívia és la forma en que els indígenes bolivians declaren respecte a una persona. Evo, per la majoria dels bolivians (indígenes) que viuen a l'Orient del país, és el seu Jefazo. Per tot arreu on vàrem passar, hi havia pintades de suport a Evo i Álvaro (el Vice), amb frases recurrents com "Evo cumple". El repte que s'ha proposat el govern del MAS (Movimiento al Socialismo) es enorme en un país que en molts aspectes està realment molt enderrarit. Però sens dubte, el repte més important que tenen entre mans és recuperar la dignitat i autoestima de la majoria indígena, maltractada històricament tant pels conqueridors espanyols com de la minoria blanca i criolla que porta governant durant quasi 200 anys sense atendre els interessos de la majoria de la població. Encara que no agradi a molta gent, en especial a l'exterior, el MAS va guanyar les eleccions legítimament i ha revalidat diferents cops el seu suport. Si representa que Occident som els promotors de la democràcia, haurem d'aprendre a acceptar els resultats que succeïxen a altres llocs del món inclosos quan no afavoreixen els nostres interessos, en especial de les nostres multinacionals. Malgrat tot, quan escoltes certes proclames dels massistes i veus la seva propaganda institucional a la TV t'adones que és un discurs que grinyola per molts costats. D'altra banda, quan escoltes les proclames literalment racistes dels anomenats "cívicos" només pots concloure que aquest conflicte serà de difícil resolució.


El discurs més anti-Evo el vàrem viure més a Sucre una ciutat preciosa, la més maca que hem vist a Bolívia. Degut a que el cost de la vida en aquest país és molt baix, a Sucre vàrem poder gaudir durant 2 dies del luxe en un Parador preciós. Va ser un regal que en un altre país no haguéssim pogut pagar. Després d'uns quants dies de tute i hostals cutres, en aquell lloc ens sentírem com Petits Prínceps.



6 comentaris:

microbi ha dit...

hola!
sou la meva novela. Hi ha dies que puc llegir, i dies que no.
pero em teniu viciada.
L'àvia ja esta a punt de marxa!


MUAH

petons de pernil de jabugo!

Anònim ha dit...

hOLA, FEIA DIES QUE NO ENTRAVA. lA MAMÀ JA ÉS A lIMA, I POTSER TAMBÉ JA ÉS AMB VOSALTRES. mOLTA MERDA, QUE DIUEN EN FRANCÈS. Núria

Juan Diaz Motta ha dit...

HOLA JUAN I MARTA QUE ALEGRIA PODER COMUNICARME CON VOSOTROS ENGANCHADO CREO COMO TODOS JEJEJE A TU BLOG MUY INTEREZANTE Y DIVERTIDO Y AHORA MUCHO MAS CON MUCHA EMOCION POR QUE LLEGARON POR FIN A MI PAIS QUE COMO YA TE DARAS CUENTA HAY MUCHA MEZCLA Y CAMBIA MUCHO DEPENDIENDO LA REGION O DEPARTAMENTO I COM JA GAIREBÉ ESTIC INTEGRAT AQUI M'ATREVEIXO A ESCRIURE ENCARA QUE SIGUI UN POC MAL EN CATALA
PER QUE GRÀCIES A VOSALTRES LA TEVA FAMÍLIA APRENDI AQUEST HERMOZO IDIOMA JEJEJE ESPERO QUE US PASEIS MOLT BÉ QUE PROVIN EL CUY JEJEJEJE LES FULLES DE COCA APRENGUIN A BALLAR "HUAYNO" I PUGUIN VISITAR LA TERCERA MERAVELLA DEL MÓN "MACHUPICCHU" ESTIC MOLT ANCIOSO DE LLEGIR ELS VOSTRES COMENTARIS UNA SALUTACIÓ PER A VOSALTRES DE TOT L'EQUIP DE "LA FONT DEL GAT"

JUAN DIAZ MOTTA

ana ha dit...

Hola familia!
Suposem que la Pepa ha arrivat sana i estalvi a Cusco. Pepa esperem que estiguis bé de la picada a la Font...Un petonass als tres.
Pau, Ana, Marc i Lisa

Merce ha dit...

Hola canalla i no tant canalla!

Avui si puc esriure un parell de linies.
El que més gràcia m'ha fet és veure com el Juan ara Joan realment s'ha integrat moltissim a la nostra terra. Li agraeixo des de
aquesta nota l'esforç i les ganes que li posa.
Un petonàs amb molta gana i fins aviat.
Vigileu el mal d'altura i la mamà. ja sap que ha de reposar uns dies abans de pujar massa amunt?
See you later.

Anònim ha dit...

Martona! me chifa la foto del llit... és tan anti-fpt (vull dir relaxant) ara no tic gaire temps i per això no escric gaire, però quan puc m'escapo una estona pel bloc i el feisbuc,jo emva fatal el teclat... petons!