dijous, 22 de gener de 2009

Perdent el temps en mig d'un èxtasi verd. Nova Zelanda

Un cop vàrem aterrar a Nova Zelanda després d'una jornada interminable d'avions i aeroports que va començar a Bogotà, estàvem molt enfadats. Quan havíem comprat el bitllet de volta al món ningú ens ho havia explicat i no ens en sabíem avenir. Buscàvem explicacions, ens miràvem amb cara de sorpresa sense entendre com ens podia haver passat això i intentàvem esbrinar a quina guixeta podíem reclamar el que ens pertocava i que ens havien robat. Val a dir que el que ens havien pispat no era res material. Les maletes estaven senceres. A la frontera, tot i regirar-nos les bosses, no van confiscar-nos cap de les pedres, llavors per fer collarets o altres andròmines intranscendents que traginem però que en un país tan estricte amb l'entrada de noves espècies, ja siguin animals, vegetals o minerals, podrien arribar a ser un problema. Tampoc estàvem mosques amb LAN, una companyia amb la que, malgrat tots els inconvenients dels vols intercontinentals, es viatja molt a gust. Ens havien mangat de la mateixa manera que els carteristes de la Rambla ho fan als turistes, de forma sibil·lina, quan despleguen innocentment el mapa de la ciutat a la cantonada de Portaferrissa. I quan et passa això, resulta que et quedes amb una cara de babau que ni el mirall te l'aguanta.

Tot i aquest sentiment, i conscients de que aquell era un seriós toc d'atenció, vàrem sortir de l'aeroport decidits a aprofitar al màxim la nostra estància. Si alguna cosa hem après durant aquests mesos, és que mentre hi ha vida hi ha esperança, i malgrat els inconvenients, seguim pensant el mateix. Així que, encara que baldats i amb un jet lag impressionant vàrem decidir que durant els 10 dies que ens quedàvem per allí no miraríem enrera i aprofitaríem al màxim. A més com que teníem poc temps i aquest país és d'una mida similar a la del Japó o el Regne Unit, els 10 dies de que disposàvem eren poqueta cosa. Per això, i malgrat que no és la part més maca d'aquest racó del món, ens vàrem centrar a explorar l'illa del Nord. Ho vàrem fer en una fragoneta que durant aquells dies va ser el nostre llit i mitjà de transport. La sala d'estar, el menjador i la cuina eren tots i cada un d'aquells llocs en els que ens instal·lavem per pernoctar o passar el dia, normalment davant d'una caleta preciosa, a la vora d'un riu o d'un llac. I si algú es pregunta pels lavabos, doncs cal donar gràcies al seu govern, que n'ha instal·lat milers arreu del país, totalment gratuïts i tan nets que podries passar-hi la llengua. Segurament és la llar més maca que mai haurem tingut. La Nova Zelanda que vàrem tenir el plaer de visitar en realitat va ser més que un destí turístic, va ser casa nostra.

Durant els dies que vàrem estar per allà ens vàrem dedicar a passejar per un país que sembla un gran jardí anglès o un enorme camp de golf de 1.000 forats. Un indret on et pots arribar a empatxar d'un color: el verd. Malgrat que en aquesta part del món és estiu i fa calor, el verd és d'un intens brutal. Es poden contemplar totes les tonalitats d'aquests color, des de les variants més clares fins a les més elèctriques. Ja sigui a la vora del mar com a l'interior sempre estàs rodejat de verd. Si realment és el color de l'esperança, se
gurament la gent que habita les nostres antípodes en deuen tenir molta. El nova zelandesos són d'una amabilitat extrema, atents i correctes. Sempre tenen un somriure a la boca i et sorprenen constantment amb un sorry o un pardon i moltes vegades no entens exactament què t'ha fet. Això i el silenci que hi ha tan a les ciutats, els poblets com a les zones més apartades és el que més ens ha xocat després d'estar 8 mesos en un continent infinitament més caótic, brut i canalla. En realitat, és dels llocs més soporífers que mai hem conegut, malgrat que siguin un dels més macos que mai hem trepitjat. Definitivament, som llatins, "para lo bueno y para lo malo".

És un país que et genera dos sentiments molt diferenciats: enveja i certa ràbia. Enveja per què tothom el cuida com si fos casa seva, recicla, no llença ni una burilla, fan cas a totes les normes, que són moltes
i que considera els bens públics com part del seu patrimoni personal. Una terra que consumeix reflexivament, que es preocupa pel maltractament animal, on fan debats al parlament sobre els pets de les vàques i béns que contribueixen amb el seu metà natural a l'escalfament del planeta, que intenta respectar els drets històrics dels maoris, encara que amb molt camí per recórrer. Un país que es podria considerar un model de responsabilitat. Al mateix temps, et genera certa ràbia per que es creuen realment que casa seva és un paradís i on el seu govern ni s'immuta o fa una declaració quan maten civils a Gaza, que viuen mirant-se al melic. Un lloc on impera la llibertat sempre i quan no emprenyis el que tens al costat. Això, que podria ser un punt fort, et genera cert desencís quan t'adones que requereix un nivell elevadíssim de control. A tot arreu hi ha cartellets, de diferents colors i mides, que t'adverteixen que si fas això o allò et caurà una multa, o et detindran. Segurament és un bona manera, però no deixa de semblar una llibertat molt engabiada.

NZ ens ha agradat molt. És una llàstima que no hem vist la illa Sud, però vàrem decidir guardar els pocs cartutxos pressupostaris que ens queden per Austràlia. És un país que val la pena visitar però on segurament no hi podríem viure. D'altra banda, quan hi arribes des de Sudamèrica, a més de produir-se un xoc, el que passa és que et roben el més preuat. Et pispen una part del teu temps, ni més ni menys que un dia de la teva vida. Com que vàrem creuar la línia horària de canvi de dia del Pacífic per nosaltres el 5 de gener de 2009 no va existir. Som un dia més vells sense haver viscut aquelles 24 hores. Ningú ens les tornarà i el més fotut és que no podem reclamar a ningú. Bé, potser a algú, si existís.

Fotos:
http://picasaweb.google.es/ankor73/AUCKLAND#
http://picasaweb.google.es/ankor73/NORTHLAND#
http://picasaweb.google.es/ankor73/RAGLAN#
http://picasaweb.google.es/ankor73/ROTURAITAUPO#

2 comentaris:

xavi bum ha dit...

Al marge de l'injust i lamentable robatori, rebeu salutacions des del Penedès. Si mal no recordo, per algún lloc de Nova Zelanda es va fer el primer salt tipus bunji jumping. No us ho perdeu si podeu. És el país dels esports d'aventura.

Mireia i Marc ha dit...

Hello parella!
Amb aquest post ens heu fotut un susto de nassos, i és coneixem una parella que també van fer volta al món, que als 15 dies de tornar a casa els van ROBAR els disc dur extraible amb totes les fotos de viatge! Per sort, duien DVD amb còpies...Així que "al loro" amb els robatoris.

Seguint la tasca pedagògica que feu, ens agradaria demanar-vos l'opinió sobre Matamata (NZ) si és que hi veu passar. És la terra de Hobbiton i no sabem si val pena treure-hi el cap.

Nosaltres marxem el 29 cap a Bangkok i deixem el Delta del Mekong que tant ens ha agradat.

Sobre lo de les ong, a Cambodia vam veure cartells d'Intervida i Andesvad junts, i és són partners per programes d'abusos a nens. "Dios los cria, y ellos se juntan..." :-(

Bueno, a disfrutar dels aires acondicionats i del Wifi! ,-)

una abraçada,
M&M