dissabte, 8 de novembre del 2008

Titicaca, Tipón i finalment Huaro

Després de Machupicchu i passar per Qosqo una altra vegada (ja és com estar casa) ens vàrem tornar a apropar al llac Titicaca. La idea inicial era visitar amb la Pepa la Selva però com que no estava vacunada de febre groga ens dirigírem cap a aquest llac que sembla més un mar. Vàrem agafar un autobús de la Cruz del Sur, una de les companyies amb més reputació. No estan malament, però no són comparables als busos argentins. El problema és que el xofer tenia pressa aquell dia i anava a tota pastilla per la carretera que uneix Cusco amb Puno. Com a resultat és que tots ens vàrem marejar amb més o menys mesura.

La més malparada va ser la Marta, que va combinar el mareig de la carretera amb el soroche. La conseqüència va ser que enlloc de poder visitar la zona es va quedar dos dies a l'hotel vomitant i enxufada al suero fisiològic intravenós per tornar a ser persona. Tot un poema. Mentre en Joan feia companyia, la Pepa i la Kylies visitaven l'illa de Taquile. Tot i que no hi érem, sembla ser que la travessa en vaixellet per anar-hi va ser tota una experiència ja que diluviava. A nosaltres, que ens ho miràvem des de l'habitació, la infermera que assisitia a la Marta explicava que aquells dies eren els pitjors per navegar pel llac i que a ella sempre els evitava. Malgrat tot, quan van arribar a l'Illa, el Sol va sortir i creiem que, com ens va passar a nosaltres quan èrem a la del Sol, van poder gaudir d'aquest indret del món així com de les centenars d'escales que cal pujar per arribar fins al pic de l'illa, a més de 4.000 metres . Tot això, després del "trenca-cames" del Machupicchu...

Mentre la Marta clapava i es recuperava de la seva "sopa", en Joan es va escapar pe veure els Uros, una comunitat famosa per viure dins el llac sobre unes illes fetes de totora, una planta que serveix tant per fer barques com per menjar, que de fet té un gust similar a la llet. La visita va ser decepcionant, malgrat que altres persones que els han visitat, no coincideixen amb aquesta opinió, en especial els que s'hi han quedat a passar la nit. En qualsevol cas, amb el tour d'1 hora que et porta fins allí tens la sensació que es tracta d'una atracció de fira. Hi ha diferents illes, cada una amb un "senyor de l'illa" i les seves diferents dones, curiosament són polígams. Reben a les barques amb cants de benvinguda i un cop ets a sobre l'illa t'expliquen cosetes, però la més curiosa és quan asseguren que ja no són Uros. En Joan va decidir no disparar cap foto.

Vàrem tornar cap a Cusco després de presenciar una "morenada" a Chicuit. Es tracta d'una espècie de festa major, plena de bandes i colles que ballen "morenadas", donant voltes per la Plaça d'Armes de la ciutat. Més o menys el mateix que vàrem veure a Sucre. Durant aquestes festes es pot comprovar clarament l'afició que tenen a "tomar" tant xixa com birra per aquesta zona del món. Un cop a Cusco ens vàrem apropar a Tipón, segurament després de Moray les runes inkes que més ens han agradat. Com en aquell cas, el lloc té un magnetisme especial. A més, són les runes més dinàmiques ja que hi ha aigua rajant per tots els costats. El més curiós és que encara no saben massa bé des d'on surt.

Amb tristesa, vàrem deixar a la mare d'en Joan a l'aeroport i ens dirigírem cap a Huaro, un poblet a 40 km de Cusco, a la província de Quispicanchi. Un lloc que, tot i estar ben connectat per carretera fins a Cusco, queda fora de qualsevol circuit turístic. On la majoria de les persones parlen quechua, algunes no parlen espanyol, i molts segueixen vivint com fa anys, dins les seves cases d'adob i conreant la seva "chacra". Un lloc on encara no hi ha Internet, cosa rara en aquest país, i la pobresa rural es pot percebre clarament, malgrat que les persones viuen amb un sentit de la dignitat a envejar. A Huaro, malgrat no hi ha res per veure, ni a fer, ara fa quasi un mes que ens hi hem instal·lat per treballar a Magie delle Ande. Un centre integral d'atenció a nens especials d'aquesta zona on ens hi quedarem fins a finals de novembre. Segurament per nosaltres aquest ha estat el cor del viatge, però això ja ho explicarem en una altra ocasió. De moment, pengem el video que ha fet en Joan sobre el centre i els seus protagonistes.

Fotos:
http://picasaweb.google.es/ankor73/TIPN

5 comentaris:

Unknown ha dit...

hola com moltesnits intento veure si hi ha alguna cosa ,avui he llegit el comentari de huaro pero el video no el se agafar.Per aqui tot be si podeu llegiu el mail. Las runes de tipon son vedaderament impresionants, petons

Marc ha dit...

ei Joan,
Felicitats pel video!! Està molt currat!

Unknown ha dit...

de pura casualitat he vist el video ,es emocionan,finalment ho se fer peton

Anònim ha dit...

hola colegues!!
Joan, penja el video a Facebook que és més fàcil "menarlo"... segur que trobeu finançament!!
petons

tatiana soler ha dit...

Eiii guapos!
He sentit que aneu cap a Colombia! que teniu ganes de platja! clar que sí!
M'han recomanat Santa Marta com a paradís natural.
Agafeu les motxiles i vinga! al Carib!
una abraçada ben forta,
tati