dimarts, 9 de desembre de 2008

Màgic patiment. Choquequirao

Aquest cop no expliquem aquesta experiència en plural. Després de 8 mesos (ja tocava, no?) , ens hem separat uns dies, i he aprofitat (sóc en Joan) per anar fins a Choquequirao. Es tracta d'un treking de 4 dies (70 km) per anar i tornar fins a la que diuen que va ser "la casa d'estiueig" d'Atahualpa. Va ser una de les ciutats més grans del Tawantinsuyo, amb prop de 5.000 habitants, el que passa és que fins fa poc més de 10 anys quasi no s'havien començat a fer les excavacions i en l'actualitat cada cop que fan una desbrossada descobreixen noves construccions. Diuen que després de Machupicchu, aquestes son les segones runes en importància arqueològica fora del que queda a Cusco. De fet, a Choquequirao s'han localitzat i restaurat les úniques representacions gràfiques que fins ara es coneixen de la civilització Inka: unes llames.

Sigui com sigui, val la pena anar fins a Choquequirao només pel plaer de caminar
pels Andes i descobrir la grandesa d'aquesta serralada. Si un dia et decideixes a venir fins a Cusco i tens 4 dies disponibles per fer una caminata, et recomano aquesta. És dura, en especial la pujada de 7 km del segon dia, però encara és una ruta poc turística i diuen que molt més bonica que el trillat camí del inka (i escandalosament car!) que et porta fins a Machupicchu. Tot això canviarà al 2014, quan esperen obrir una carretera que anirà a petar prop de les runes. Quan això passi, et perdràs la possibilitat de creuar-te pel camí amb taràntules, serps, colibrís, còndors, àligues...

També és cert, que quan estigui oberta patiràs bastant menys del que vaig patir jo. Com a digne representant dels pixapins o quemacos barcelonins, haig de reconèixer que en més d'una vegada pensava que el meu fetge deixaria de ser meu. De fet, durant bona part de la pujada, es va desplaçar uns 60 cm, fins a la meva gola, i sort que la pujada no durava 1 km més... estic segur que aquel
la nit hauria ofert un bon "higado encebollado" als meus companys d'expedició. El darrer km va ser un autèntic suplici... cada 5 passes parava, esbufegant, completament xop i rabejat per la meva suor. Un martiri.

A Choquequirao hi he anat amb un tocayo, en Joan que és d'Igualada i la Kylies, amiga australiana. Un cop a Cachora, d'on surt el camí cap a les runes, ens vàrem ajuntar amb la Camilia i en Flo, dos francesos. Plegats vàrem llogar dues mules i un arrier, en Paulino, un gran personatge que a més de portar-nos les bosses sobre les bèsties, ens va fer de guia i al final es va convertir en un més del grup, ensenyant a uns urbanites a fer un foc que permeti bullir l'aigua d'una olla... cosa que sembla fàcil a simple vista, però no ho és pas! (ja m'imagino alguns somriures complaents!!) De fet, aquells que estiguin molt forts, es poden plantejar portar les motxilles a sobre, en el meu cas no ho hagués resistit. No estic en forma i, malgrat tot, ja tinc una edat per plantejar-me aquests reptes.

Un cop a dalt, les runes són molt maques però el que més impressiona i et satisfà és veure el cami que serpenteja des de ben lluny per portar-te fins on ets. De fet, la ciutat està situada a la confluència de tres valls diferents, en un entorn realment màgic. Com en casi tots els llocs on hi han pedres antigues dels inques es respira un magnetisme especial. En aquest sentit, quan puges aquella maleïda (matadera) pujada de 7 km et preguntes que carai els va portar a instal·lar-se allí. Un cop hi arribes, entens els motius, van més enllà de qüestions defensives o geoestartègiques. Simplement, en aquells llocs es sentien més a la vora dels seus Deus. Jo no els vaig veure, ni sentir, però si que vaig entendre millor aquell esforç per apropar-s'hi.

El problema és que de la mateixa manera que em va satisfer veure el camí que havia recorregut, un cop recuperat l'alè, em vaig adonar que havia de tornar pel mateix camí. Embolica que fa fort!
* Nota: si algú està interessat a anar a Choquequirao que m'ho digui i podré passar informacions i contactes interessants per fer-ho millor que nosaltres.

Fotos: http://picasaweb.google.com/ankor73/CHOQUEQUIRAO


3 comentaris:

Merce ha dit...

Hola Joan!
T'imagino qual Bert Simpson, de color verd i arrossegant la llengua pel corriol dels Andes. Però segur que estas gaudint molt més que jo de la vida, tot i la tortura del camí. Hores d'ara estic plegant de treballar, doncs tinc cert desfase horari i sempre m'ha costat molt levar-me pel matí, potser te la culpa el fetge, també el dec tenir desplaçat 60 cm amunt. bé m'en vaig a dinar, espero que la doneta que tinc a casa hagi fet els deures.
Un petó molt gran i feliç solistici.
Records a la Marta.
Mercè.

Pepa ha dit...

mare de deu ¡¡¡¡mare de deu¡¡¡¡quin paissatge es magnific quina enveja ,tu potser tens el fetge desplaçat ,jo nomes de pensar amb serps i tarantulas com la de la foto ja em moro .la posta del sol es impresionant,els incas eran increibles ,pero en aquestes altures es pot trobar deu petons.

Anònim ha dit...

Hola!
Molt divertit el text: realment et poses a la teva pell, amb la tràquea plena de menjar pujant i baixant per l'esòfag. Increïble els paisatges, la taràntula, el burro(pobret!, fa una pena!) i tots vosaltres caminant per aquests móns de Déu. Ara, això sí, val la pena, no? Sembla mentida que visquessin aquí! Adiosito, núria